De mecanógrafa a cuinera

No sé si en algún moment he comentat que jo no tinc germans (per tant sempre he sigut la nena de la casa, una autèntica filla única). En la meva època d'adolescent i ho dic amb tota la sinceritat, ben poc vaig ajudar a la mare i avia en les feines de la casa, i menys entrar a la cuina i interessar-me pel que en aquest lloc es feia; alló que en castellà era una dita "no sabe ni freir un huevo" en mi era ben cert.

Però al conèixer a en Jordi, vaig començar a canviar en aquest aspecte. Em vaig associar al Centre Excursionista Àliga de les Corts i els diumenges vaig començar a anar d'excursió... Èrem tota una colla de jovent del barri, nois i noies... Agafàvem el tren, aquells típics vagons de fusta (li deiem borreguero), a l'estació subterrània de Plaça Catalunya, o bé a l'antiga i destartalada estació del Nord, carregats amb la motxilla a l'esquena, disposats a caminar durant algunes hores i passar el dia tots junts. La ruta sempre era bastant propera a Barcelona, máxim una hora dalt del tren... Figaró, Aiguafreda, Centelles, Hostalets de Balenyà, Vic... sempre la línia de la Renfe Barcelona-Puigcerdá. 

Aquell ambient de muntanya totalment nou per a mi, em va fer despertar a moltes coses que fins llavors ignorava. L'amistat, el companyerisme, la complicitat entre tots... aquells focs de camp cantant boniques cançons, aquelles caminades agotadores amb les "chiruques"... dormir a terra amb aquelles primitives tendes de camping... Em vaig adaptar ràpidament a aquell nou ambient, i vaig aprendre a valorar la vida i la joventut amb un nou concepte... participar i compartir amb tothom el que hi ha, fora de les comoditats de la casa on ho trobes tot fet. M'agradaria saber que se'n ha fet d'aquells amics de joventut...

Desprès de tot aixó i també gràcies a en Jordi, (com he dit anteriorment) va arribar a mi l'ambient de l'escoltisme...

L'esperit de servei de cara als demés, fundamental en tot "escolta" va aconsseguir fer de mi una nova Lolita. Vaig trobar-me fent coses que mai hagués imaginat que podria fer, per exemple... jugar. De petita he jugat com qualsevol nena, però a la que vaig passar d'una certa edat, he de confessar que jugar sempre ha sigut per a mi un gran esforç mental; fins hi tot he de dir que amb les meves filles, la Núria i la Gemma vaig jugar ben poc durant la seva infantesa... I amb els meus nets, la Carla i en Pol (per allò que diu la gent, de que fas amb els nets el que no vas fer amb els fills) he jugat una mica més... Però comparat amb les hores i hores que ha jugat en Jordi amb ells, jo no he fet res.

A part del joc, intentar transmetre als nens i nenes que teníem a la unitat de Rangers, unes normes d'educació, sentit de la responsabilitat i esperit de servei, també va ser un handicap per a mi. Sé que per ajudar a desenvolupar als nens aquestes qualitats i actituds, has d'estar ben preparat. Reconec que l'Escoltisme en si, ja et marcava unes pautes d'actuació... Hi havien publicacions, cursets, reunións que t'ajudàven a preparar-te, però tot era una mica insuficient. En Jordi i jo vàrem fer tot lo possible per fer-ho ben fet, i vam donar als nostres nens i nenes lo millor de nosaltres. Durant uns anys, els hi vam dedicar tres caps de setmana al mes; l'altra era per a nosaltres dos. Companys que teniem fora d'aquest ambient, no enteníen de cap manera, el que feiem nosaltres... sempre amb 40 nens i nenes al darrera.

M'he apartat una mica de la principal questió d'aquest redactat d'avui "de mecanógrafa a cuinera", però havia d'explicar totes aquestes coses, per arrivar fins aqui i és pugués entendre, fins on vaig arribar a canviar com a persona...

Tal com he dit, jo mai havia fet un ou ferrat... Però com que era evident que aquests 40 nens, quant anàvem de campaments havíen de menjar... Per la pura i dura realitat de la època (en la que hi havia unes feines adjudicades a les dones per tradició) a mi em va tocar "20"... I vaig ser la cuinera.

M'en vaig veure una... jo que sempre havia vist les cassoles de lluny... La meva mare va assesorar-me, vaig prendre tot d'apunts i desprès ... surti el que surti... Sense adonar-me, vaig trobar-me cuinant per 40 nens en un campament de Setmana Santa a Borredá, al "Molí d'en Cirera". El servei de cuina en aquella ocasió, el vaig compartir amb la meva bona amiga Lali, que anava tant perduda com jo. Sempre recordaré els bunyols de bacallá, que  (seguint la tradició d'aquella època) vàrem fer. Fèrem tanta quantitat de massa, que al veure que fent petits bunyols no l'acabariem mai, feiem un sol bunyol gros com la mida de la paella, igual com si fos una truita de patates, el tombavem de cara i ja està... Amb aquella massa, segurament haguessim alimentat 100 persones; va ser tota una experiència.

Desprès d'aquesta i d'altres ocasions en que vaig haver de fer de cuinera als campaments, ja no va significar per a mi cap esforç, quant en Jordi i jo mateixa, decidirem que la intendència i cuina de la casa de colònies de Tavertet, la portaria jo.

No obstant en aquell moment, tampoc ens podiem imaginar que aixó pugués durar durant 30 anys de la nostra vida en comú.

Així va ser com vaig canviar la meva feina devant d'una màquina d'escriure, per la d'estar devant de les cassoles als fogons   

Primers Campaments

Amb l'ajuda de la família i els companys, poc a poc y durant uns quants caps de setmana de dedicació, vàrem aconseguir posar apunt aquella destartalada casa. Molt poc tindria a veure amb les actuals i confortables cases de colònies de l'actualitat, però per a nosaltres era suficient per portar a terme  el que volíem... Trobar-nos a la natura, amb un ambient de companys, on els nens puguessin  gaudir d'unes estades sobretot divertides i seguir d'aquesta manera mantenint el contacte amb el mon dels infants, que haviem deixat aparcat al casar-nos.

La primera estada que vàrem fer, va ser durant la Setmana Santa de 1.971. Els nens eren de l'Escola Pare Manyanet on en Jordi treballava donant classes d'educació física. Ell organitzaria les activitats i jo m'encarregaria de cuinar per a tot aquell grupet de nens. Per ajudar-me en la meva tasca, va acompanyar-me la meva cosina Mireia, que llavors tindria 14 o 15 anys; jo estava embaraçada de la Gemma, però per a mi no significava cap inconvenient tot aquell enrenou de feina.

L'estada va ser tot un éxit; tant va ser així que repetirem l'experiència durant l'estiu. La Gemma ja havia nescut i durant els dies que va durar el campament, la deixàrem a càrrec dels meus pares, i la Núria amb els pares d'en Jordi.

A l'entrada del poble de Tavertet, a ma dreta de la carretera i aprofitant unes runes, s'havia construit una mena de bassa-piscina on és recollia l'aigua que venia rodada (crec que d'unes fonts). No obstant si feia molta calor, la font quedava eixugada i per tant era molt difícil de renovar l'aigua.

Per aquell estiu i pensant en la calor, decidirem netejar aquella bassa. Com sempre, van entrar en joc els companys i la família. El meu pare Felipe, el Ramón i en Carles, la Maria i segurament algú més però que ara no ho recordo, buidarem tota l'aigua la netejàrem  i la pintàrem de blanc. Sempre recordarem les sangoneres que hi havíen en el llod, les quals s'agafàven a la nostres cames, i amb un cigar, les feiem saltar. Érem la pera... ens ho passavem pipa treballant a ple sol i amb grans inconvenients, però disfrutàvem com nens. (Gràcies pare i companys).

El Jordi portava les activitats i jo la intendència. Em vaig trobar amb alguna sorpresa en lo referent als queviures....

Ja us he explicat que a Tavertet era un poble molt petit. L'única tenda de queviures que hi havia, segurament cobria les necessitats dels veins, però per a abastir-nos a nosaltres era totalment insuficient. Per aquest motiu, havíem de portar-nos el menjar de Barcelona... carn, peix, fruita, arrós, pastes, oli... i tot el necessari per alimentar a un promig de 30 o 40 nens. En canvi, la llet i el pa si que la compravem al poble. L'alcalde era el forner; el dia abans li deiem la quantitat de pa que necessitavem. El pa era autèntic de pagés, cuit amb llenya, boníssim... però amb una crosta gruixuda que per tallar-la és necessitava força i destresa, (pensar que avui en dia, vas a qualsevol forn i surts amb el pa perfectament tallat a màquina). El forner mai ens va voler fer cap altra tipus de pa, que no fos el rodó de kilo... ni barres, ni panets... Els nens és menjàven aquelles llesques de pa de pagés per esmorzar, sucades amb margarina i melmelada, peró el dia que haviem de fer entrepans per anar d'excursió, les mateixes llesques resultàven un inconvenient per a ells.

En quant a la llet... Era totalment natural, de la vaca a l'olla per bollir.la. Cada dia sobre les 8 del vespre, anàvem a la vaqueria (on també hi havia la centraleta de telèfons) a buscar els 20 litres de llet, que entre matí i vespre veniem a consumir. Aquesta llet al bollir-la, feia un tel de nata de mig cm de gruix; aquesta nata untada en un llesca d'aquell rústic pa de pagès, significava un veritable plaer poder-ho menjar. Sempre que podiem ens la menjàvem tant en Jordi com jo. Tots els nens bebien la llet amb cola-cao.

Un bon dia, a l'encarregar el pa per l'endemà, ens vàrem quedar tan parats que si ens punxen no ens treuen sang. Li diem al forner que necessitarem 5 pans de un kilo... la seva resposta fou... no sé si demà faré pa...

i nosaltres diem... i si vostè no ens el fa quin pa menjarem?... ell encongí les espatlles per resposta... segurament he d'anar a Manlleu... i no podré fer el pa... Ens haguerem d'espavilar i anar fins a Vic a la panificadora PaVic S.A. i aconsseguir pa. Des d'aquell dia, quan haviem de fer una excursió, en Jordi es desplaçava a Vic (30 minuts) i allà aconsseguiem bonissims panets de Viena. Haviem de matinar, era una sacrifici, però el resultat valia la pena... per fi és van acabar aquelles bones però al mateix temps adores llesques de pa pels entrepans.