Primers Campaments

Amb l'ajuda de la família i els companys, poc a poc y durant uns quants caps de setmana de dedicació, vàrem aconseguir posar apunt aquella destartalada casa. Molt poc tindria a veure amb les actuals i confortables cases de colònies de l'actualitat, però per a nosaltres era suficient per portar a terme  el que volíem... Trobar-nos a la natura, amb un ambient de companys, on els nens puguessin  gaudir d'unes estades sobretot divertides i seguir d'aquesta manera mantenint el contacte amb el mon dels infants, que haviem deixat aparcat al casar-nos.

La primera estada que vàrem fer, va ser durant la Setmana Santa de 1.971. Els nens eren de l'Escola Pare Manyanet on en Jordi treballava donant classes d'educació física. Ell organitzaria les activitats i jo m'encarregaria de cuinar per a tot aquell grupet de nens. Per ajudar-me en la meva tasca, va acompanyar-me la meva cosina Mireia, que llavors tindria 14 o 15 anys; jo estava embaraçada de la Gemma, però per a mi no significava cap inconvenient tot aquell enrenou de feina.

L'estada va ser tot un éxit; tant va ser així que repetirem l'experiència durant l'estiu. La Gemma ja havia nescut i durant els dies que va durar el campament, la deixàrem a càrrec dels meus pares, i la Núria amb els pares d'en Jordi.

A l'entrada del poble de Tavertet, a ma dreta de la carretera i aprofitant unes runes, s'havia construit una mena de bassa-piscina on és recollia l'aigua que venia rodada (crec que d'unes fonts). No obstant si feia molta calor, la font quedava eixugada i per tant era molt difícil de renovar l'aigua.

Per aquell estiu i pensant en la calor, decidirem netejar aquella bassa. Com sempre, van entrar en joc els companys i la família. El meu pare Felipe, el Ramón i en Carles, la Maria i segurament algú més però que ara no ho recordo, buidarem tota l'aigua la netejàrem  i la pintàrem de blanc. Sempre recordarem les sangoneres que hi havíen en el llod, les quals s'agafàven a la nostres cames, i amb un cigar, les feiem saltar. Érem la pera... ens ho passavem pipa treballant a ple sol i amb grans inconvenients, però disfrutàvem com nens. (Gràcies pare i companys).

El Jordi portava les activitats i jo la intendència. Em vaig trobar amb alguna sorpresa en lo referent als queviures....

Ja us he explicat que a Tavertet era un poble molt petit. L'única tenda de queviures que hi havia, segurament cobria les necessitats dels veins, però per a abastir-nos a nosaltres era totalment insuficient. Per aquest motiu, havíem de portar-nos el menjar de Barcelona... carn, peix, fruita, arrós, pastes, oli... i tot el necessari per alimentar a un promig de 30 o 40 nens. En canvi, la llet i el pa si que la compravem al poble. L'alcalde era el forner; el dia abans li deiem la quantitat de pa que necessitavem. El pa era autèntic de pagés, cuit amb llenya, boníssim... però amb una crosta gruixuda que per tallar-la és necessitava força i destresa, (pensar que avui en dia, vas a qualsevol forn i surts amb el pa perfectament tallat a màquina). El forner mai ens va voler fer cap altra tipus de pa, que no fos el rodó de kilo... ni barres, ni panets... Els nens és menjàven aquelles llesques de pa de pagés per esmorzar, sucades amb margarina i melmelada, peró el dia que haviem de fer entrepans per anar d'excursió, les mateixes llesques resultàven un inconvenient per a ells.

En quant a la llet... Era totalment natural, de la vaca a l'olla per bollir.la. Cada dia sobre les 8 del vespre, anàvem a la vaqueria (on també hi havia la centraleta de telèfons) a buscar els 20 litres de llet, que entre matí i vespre veniem a consumir. Aquesta llet al bollir-la, feia un tel de nata de mig cm de gruix; aquesta nata untada en un llesca d'aquell rústic pa de pagès, significava un veritable plaer poder-ho menjar. Sempre que podiem ens la menjàvem tant en Jordi com jo. Tots els nens bebien la llet amb cola-cao.

Un bon dia, a l'encarregar el pa per l'endemà, ens vàrem quedar tan parats que si ens punxen no ens treuen sang. Li diem al forner que necessitarem 5 pans de un kilo... la seva resposta fou... no sé si demà faré pa...

i nosaltres diem... i si vostè no ens el fa quin pa menjarem?... ell encongí les espatlles per resposta... segurament he d'anar a Manlleu... i no podré fer el pa... Ens haguerem d'espavilar i anar fins a Vic a la panificadora PaVic S.A. i aconsseguir pa. Des d'aquell dia, quan haviem de fer una excursió, en Jordi es desplaçava a Vic (30 minuts) i allà aconsseguiem bonissims panets de Viena. Haviem de matinar, era una sacrifici, però el resultat valia la pena... per fi és van acabar aquelles bones però al mateix temps adores llesques de pa pels entrepans.