Desprès de quasi dos anys de no escriure...

Desprès de quasi dos anys de no escriure en aquest bloc, avui dia 10 de maig de 2012 reinicio aquesta agradable tasca de recordar...

Hem decideixo a escriure en català, com era lògic que ho fes des de bon principi. No obstant, primer vaig fer-ho en castellà, seguint el consell de la meva professora d'informàtica, recomanació que va fer-me al.legant la seva pròpia experiència...

Abans de començar a redactar, voldria fer un parèntesi dedicat a un bon amic, en Ramon García Orriols...

No recordo exactament, en quin moment va entrar en Ramon a formar part del nostre agrupament... crec que podria haver estat en els inicis de la unitat rangers de l'agrupament Rabindranath Tagore, quant encara estàvem a la Parròquia de Sant Salvador.

En aquell moment, en Ramon ja deuria tenir 14 anys fets i treballava d'aprenent de lampista. Era un bon nano, noble de caràcter, overt i vergonyós al mateix temps. Tenia uns ulls negres profunds i unes pestanyes llargues i espeses, era simpàtic i li agradava molt fer bromes, també era molt treballador i estava sempre a punt de fer qualsevol feina que li encarreguessis, sobretot manual. En Ramon i en Carles Carreras que era fuster, per sempre més des d'aquells temps d'adolescents, han sigut amics.

Amb ells dos i les seves respectives dones, la Maria i l'Encarna hem mantingut fins aleshores una amistat que encara perdura. Des de la nostra primera casa de colònies a Tavertet i desprès a La Coromina de La Vall de Bianya, sempre ens hem reunit, ens han visitat i ens han ajudat amb el que han pogut. Sempre recordarem les seves visites puntuals cada estiu, on tots plegats recordàvem els vells temps passats, anant d'excursió, de campament, o decorant el cau.

Ara en Ramon ja no hi és físicament entre nosaltres, però la seva presència sempre estarà entre nosaltres, en el record, o en qualsevol moment del present i el futur, tal com diu en el seu recordatori...

Parlem de tu, però no pas amb pena,
Senzillament parlem de tu, de com ens vas deixar,
del sofriment lentissim que va anar marfonent-te,
de les teves coses parlem, i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves, del que
feies i deies i senties; de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre que no caldrà ni
que parlem de tu per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada que flueix
sense dir-ho ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol

T'estimem Ramon