Els primers campaments de Setmana Santa i d'estiu amb alguns alumnes de l'Escola on treballava en Jordi, fan funcionar molt bé. Els nens es van divertir, nosaltres també i jo com a cuinera, no ho vaig fer del tot malament.

Passades les vacances, en Jordi no va continuar amb la feina d'aquella escola... Va tornar a treballar a la impremta familiar, amb el seu pare i germans.
Poc temps desprès, gràcies a la seva afició per a tot tipus d'esport, molt aviat va tornar a estar implicat amb l'ensenyament, (aquesta vegada en una escola de nenes) començant a entrenar a basquet. Gràcies a una amistat, ens vàrem assabentar de que una escola d'Horta, necessitava un entrenador per a iniciar un equip femení. En Jordi es va presentar i s'el van quedar.

Aquelles jovenetes (14-15 anys), han estat sempre presents en el nostre record... La Rosalia Caminal, la Neus Garriga, la Nuri Solé, l'Angels Lasso, la Marta, la Tarrés, la Magda Estradé, la Montse Aragall, l'Elena... no voldria deixar-me a ningú... Jo les coneixia a totes, ja que vaig anar moltes vegades a veure-les jugar. Les meves filles tot i siguent molt petites, ens les emportàvem als partits (fins i tot encara menjàven papilles... La Rosalia, la Nuri i la Neus, ens van fer de cangurs durant alguns campaments a Tavertet. 
Els horaris d'entrenament, permetien a en Jordi, compaginar la feina de la impremta amb la preparació de l'equip.
Al participar en les lligues escolars, li va permetre relacionar-se amb altres equips i entrenadors, conèixer altres escoles... aquest nou ambient, li obrí altres oportunitats, així que posteriorment, va passar a entrenar un altre equip (també femení).

Aquest equip tenia la seu a l'Escola Sant Ramón Nonato, del barri de Collblanch de Barcelona. Era un equip més consolidat, ja que participava a la lliga de "Educación i Descanso", on hi jugàven equips d'empreses, clubs, etc...
Els partits es celebraven en diumenge al matí. l'Escola estava situada a la carretera de Collblanch i estava dirigida per monges. Durant dos temporades, tots els diumenges al matí, en el transcurs de la lliga, la Núria, la Gemma (les meves filles) i jo, anàvem a presenciar aquells partits. No sé si va ser per influència d'aquella època, totes dues en l'etapa d'adolescència, també vàren jugar a basquet, i naturalment el seu entrenador també va ser el seu pare.

També recordo amb molt d'afecte a les jugadores... Montse Bartomeus, Maribel Mitjavila, Chus, Chelo, les germanes Bea i Jose, Flora, Rosa Mª Esteve... Posteriorment, amb algunes de les jugadores d'ambdos equips, en van formar un de sol, tenint la seu a la U.E. Horta. 

De mecanógrafa a cuinera

No sé si en algún moment he comentat que jo no tinc germans (per tant sempre he sigut la nena de la casa, una autèntica filla única). En la meva època d'adolescent i ho dic amb tota la sinceritat, ben poc vaig ajudar a la mare i avia en les feines de la casa, i menys entrar a la cuina i interessar-me pel que en aquest lloc es feia; alló que en castellà era una dita "no sabe ni freir un huevo" en mi era ben cert.

Però al conèixer a en Jordi, vaig començar a canviar en aquest aspecte. Em vaig associar al Centre Excursionista Àliga de les Corts i els diumenges vaig començar a anar d'excursió... Èrem tota una colla de jovent del barri, nois i noies... Agafàvem el tren, aquells típics vagons de fusta (li deiem borreguero), a l'estació subterrània de Plaça Catalunya, o bé a l'antiga i destartalada estació del Nord, carregats amb la motxilla a l'esquena, disposats a caminar durant algunes hores i passar el dia tots junts. La ruta sempre era bastant propera a Barcelona, máxim una hora dalt del tren... Figaró, Aiguafreda, Centelles, Hostalets de Balenyà, Vic... sempre la línia de la Renfe Barcelona-Puigcerdá. 

Aquell ambient de muntanya totalment nou per a mi, em va fer despertar a moltes coses que fins llavors ignorava. L'amistat, el companyerisme, la complicitat entre tots... aquells focs de camp cantant boniques cançons, aquelles caminades agotadores amb les "chiruques"... dormir a terra amb aquelles primitives tendes de camping... Em vaig adaptar ràpidament a aquell nou ambient, i vaig aprendre a valorar la vida i la joventut amb un nou concepte... participar i compartir amb tothom el que hi ha, fora de les comoditats de la casa on ho trobes tot fet. M'agradaria saber que se'n ha fet d'aquells amics de joventut...

Desprès de tot aixó i també gràcies a en Jordi, (com he dit anteriorment) va arribar a mi l'ambient de l'escoltisme...

L'esperit de servei de cara als demés, fundamental en tot "escolta" va aconsseguir fer de mi una nova Lolita. Vaig trobar-me fent coses que mai hagués imaginat que podria fer, per exemple... jugar. De petita he jugat com qualsevol nena, però a la que vaig passar d'una certa edat, he de confessar que jugar sempre ha sigut per a mi un gran esforç mental; fins hi tot he de dir que amb les meves filles, la Núria i la Gemma vaig jugar ben poc durant la seva infantesa... I amb els meus nets, la Carla i en Pol (per allò que diu la gent, de que fas amb els nets el que no vas fer amb els fills) he jugat una mica més... Però comparat amb les hores i hores que ha jugat en Jordi amb ells, jo no he fet res.

A part del joc, intentar transmetre als nens i nenes que teníem a la unitat de Rangers, unes normes d'educació, sentit de la responsabilitat i esperit de servei, també va ser un handicap per a mi. Sé que per ajudar a desenvolupar als nens aquestes qualitats i actituds, has d'estar ben preparat. Reconec que l'Escoltisme en si, ja et marcava unes pautes d'actuació... Hi havien publicacions, cursets, reunións que t'ajudàven a preparar-te, però tot era una mica insuficient. En Jordi i jo vàrem fer tot lo possible per fer-ho ben fet, i vam donar als nostres nens i nenes lo millor de nosaltres. Durant uns anys, els hi vam dedicar tres caps de setmana al mes; l'altra era per a nosaltres dos. Companys que teniem fora d'aquest ambient, no enteníen de cap manera, el que feiem nosaltres... sempre amb 40 nens i nenes al darrera.

M'he apartat una mica de la principal questió d'aquest redactat d'avui "de mecanógrafa a cuinera", però havia d'explicar totes aquestes coses, per arrivar fins aqui i és pugués entendre, fins on vaig arribar a canviar com a persona...

Tal com he dit, jo mai havia fet un ou ferrat... Però com que era evident que aquests 40 nens, quant anàvem de campaments havíen de menjar... Per la pura i dura realitat de la època (en la que hi havia unes feines adjudicades a les dones per tradició) a mi em va tocar "20"... I vaig ser la cuinera.

M'en vaig veure una... jo que sempre havia vist les cassoles de lluny... La meva mare va assesorar-me, vaig prendre tot d'apunts i desprès ... surti el que surti... Sense adonar-me, vaig trobar-me cuinant per 40 nens en un campament de Setmana Santa a Borredá, al "Molí d'en Cirera". El servei de cuina en aquella ocasió, el vaig compartir amb la meva bona amiga Lali, que anava tant perduda com jo. Sempre recordaré els bunyols de bacallá, que  (seguint la tradició d'aquella època) vàrem fer. Fèrem tanta quantitat de massa, que al veure que fent petits bunyols no l'acabariem mai, feiem un sol bunyol gros com la mida de la paella, igual com si fos una truita de patates, el tombavem de cara i ja està... Amb aquella massa, segurament haguessim alimentat 100 persones; va ser tota una experiència.

Desprès d'aquesta i d'altres ocasions en que vaig haver de fer de cuinera als campaments, ja no va significar per a mi cap esforç, quant en Jordi i jo mateixa, decidirem que la intendència i cuina de la casa de colònies de Tavertet, la portaria jo.

No obstant en aquell moment, tampoc ens podiem imaginar que aixó pugués durar durant 30 anys de la nostra vida en comú.

Així va ser com vaig canviar la meva feina devant d'una màquina d'escriure, per la d'estar devant de les cassoles als fogons   

Primers Campaments

Amb l'ajuda de la família i els companys, poc a poc y durant uns quants caps de setmana de dedicació, vàrem aconseguir posar apunt aquella destartalada casa. Molt poc tindria a veure amb les actuals i confortables cases de colònies de l'actualitat, però per a nosaltres era suficient per portar a terme  el que volíem... Trobar-nos a la natura, amb un ambient de companys, on els nens puguessin  gaudir d'unes estades sobretot divertides i seguir d'aquesta manera mantenint el contacte amb el mon dels infants, que haviem deixat aparcat al casar-nos.

La primera estada que vàrem fer, va ser durant la Setmana Santa de 1.971. Els nens eren de l'Escola Pare Manyanet on en Jordi treballava donant classes d'educació física. Ell organitzaria les activitats i jo m'encarregaria de cuinar per a tot aquell grupet de nens. Per ajudar-me en la meva tasca, va acompanyar-me la meva cosina Mireia, que llavors tindria 14 o 15 anys; jo estava embaraçada de la Gemma, però per a mi no significava cap inconvenient tot aquell enrenou de feina.

L'estada va ser tot un éxit; tant va ser així que repetirem l'experiència durant l'estiu. La Gemma ja havia nescut i durant els dies que va durar el campament, la deixàrem a càrrec dels meus pares, i la Núria amb els pares d'en Jordi.

A l'entrada del poble de Tavertet, a ma dreta de la carretera i aprofitant unes runes, s'havia construit una mena de bassa-piscina on és recollia l'aigua que venia rodada (crec que d'unes fonts). No obstant si feia molta calor, la font quedava eixugada i per tant era molt difícil de renovar l'aigua.

Per aquell estiu i pensant en la calor, decidirem netejar aquella bassa. Com sempre, van entrar en joc els companys i la família. El meu pare Felipe, el Ramón i en Carles, la Maria i segurament algú més però que ara no ho recordo, buidarem tota l'aigua la netejàrem  i la pintàrem de blanc. Sempre recordarem les sangoneres que hi havíen en el llod, les quals s'agafàven a la nostres cames, i amb un cigar, les feiem saltar. Érem la pera... ens ho passavem pipa treballant a ple sol i amb grans inconvenients, però disfrutàvem com nens. (Gràcies pare i companys).

El Jordi portava les activitats i jo la intendència. Em vaig trobar amb alguna sorpresa en lo referent als queviures....

Ja us he explicat que a Tavertet era un poble molt petit. L'única tenda de queviures que hi havia, segurament cobria les necessitats dels veins, però per a abastir-nos a nosaltres era totalment insuficient. Per aquest motiu, havíem de portar-nos el menjar de Barcelona... carn, peix, fruita, arrós, pastes, oli... i tot el necessari per alimentar a un promig de 30 o 40 nens. En canvi, la llet i el pa si que la compravem al poble. L'alcalde era el forner; el dia abans li deiem la quantitat de pa que necessitavem. El pa era autèntic de pagés, cuit amb llenya, boníssim... però amb una crosta gruixuda que per tallar-la és necessitava força i destresa, (pensar que avui en dia, vas a qualsevol forn i surts amb el pa perfectament tallat a màquina). El forner mai ens va voler fer cap altra tipus de pa, que no fos el rodó de kilo... ni barres, ni panets... Els nens és menjàven aquelles llesques de pa de pagés per esmorzar, sucades amb margarina i melmelada, peró el dia que haviem de fer entrepans per anar d'excursió, les mateixes llesques resultàven un inconvenient per a ells.

En quant a la llet... Era totalment natural, de la vaca a l'olla per bollir.la. Cada dia sobre les 8 del vespre, anàvem a la vaqueria (on també hi havia la centraleta de telèfons) a buscar els 20 litres de llet, que entre matí i vespre veniem a consumir. Aquesta llet al bollir-la, feia un tel de nata de mig cm de gruix; aquesta nata untada en un llesca d'aquell rústic pa de pagès, significava un veritable plaer poder-ho menjar. Sempre que podiem ens la menjàvem tant en Jordi com jo. Tots els nens bebien la llet amb cola-cao.

Un bon dia, a l'encarregar el pa per l'endemà, ens vàrem quedar tan parats que si ens punxen no ens treuen sang. Li diem al forner que necessitarem 5 pans de un kilo... la seva resposta fou... no sé si demà faré pa...

i nosaltres diem... i si vostè no ens el fa quin pa menjarem?... ell encongí les espatlles per resposta... segurament he d'anar a Manlleu... i no podré fer el pa... Ens haguerem d'espavilar i anar fins a Vic a la panificadora PaVic S.A. i aconsseguir pa. Des d'aquell dia, quan haviem de fer una excursió, en Jordi es desplaçava a Vic (30 minuts) i allà aconsseguiem bonissims panets de Viena. Haviem de matinar, era una sacrifici, però el resultat valia la pena... per fi és van acabar aquelles bones però al mateix temps adores llesques de pa pels entrepans.

algunes imatges de l'agrupament





la última conversa que vaig tenir amb en Ramon

La última conversa telefònica que vaig mantenir amb en Ramon, em va motivar novament a escriure. Tant ell com la Isabel Cramp, havien llegit el meu bloc i tots dos van dir-me que no ho deixés... que s'ho havien passat molt bé al llegir-ho. És per això, que m'he decidit a continuar, però no se fins quant...

Quant en Jordi treballava a l'Escola Pare Manyanet de la travessera de Les Corts, va néixer la nostra segona filla, la Gemma. S'acostava l'estiu i podria gaudir de dos mesos llargs de vacances. Llavors portàvem un parell d'anys de casats. La nostra vida transcorria amb tota normalitat, nosaltres dos i la Núria i la Gemma petites. Havíem deixat la nostra casa de "La Florida", i ens havíem traslladat novament al Poble Sec, on vivíem a casa dels meus pares, en espera de trobar un pis, ja que a La Florida en aquella època, ens havíem de desplaçar per tot, no hi havien serveis, ni metge, ni escola... i fins hi tot, els carrers eren de terra (sense asfalt), ni voreres... el cotxet de les nenes es quedava clavat a la terra.

Un bon dia, el Jordi em va fer aquest comentari... M'he enterat de que la casa de colònies que la parròquia te a Tavertet l'han deixat, ja que han comprat la que hi ha davant, al mateix carrer. He pensat que podríem llogar-la nosaltres, per anar a passar caps de setmana, i a l'estiu podria emportar-me alguns dels nanos de l'escola a fer-hi campaments...

La vida d'en Jordi ha girat sempre al voltant de la natura, l'esport i els nens; l'ambient de jugar amb ells, fer-los participar en el joc, en l'esport, engrescar-los en nous projectes... sempre ha cregut que tot això era imprescindible per completar una bona educació en el moment i per al futur. Aixì va ser, com posàrem fil a l'agulla per tal d'aconseguir llogar aquella casa a Tavertet, comarca de Les Guilleries. Un poble molt petit, només tenía tres carrers i poquíssims habitants, S'hi arribava per una pista forestal des de Sta. Mª de Corcó.

Hi havia una botiga de queviures-forn-bar propietar de l'Alcalde (que era el forner), una Fonda, l'Esglèsia i el cementiri. L'únic telèfon era el d'una centraleta que funcionava amb una mena de manivela, que al fer-la voltar ràpida i successivament conectava amb la centraleta de Sta. Mª de Corcó (L'Esquirol) i desprès amb Manlleu. La casa on anàvem a telefonar, era una granja on també hi compràvem la llet naturalment de vaca auténtica, (actualment és una Residència Casa de Pagés, on vam passar un cap de setmana, regal que ens van fer les nostres filles). Aquest negoci el porten les mateixes persones d'aquella època, els quals ens vàren reconèixer al parlar amb ells durant la nostra estada

La nostra casa tenia el nom de "Can Corder" i estava situada al carrer de Baix. Era propietat d'una família resident a la ciutat de Vic. Vàrem arribar a un acord econòmic, i la llogarem per la quantitat de 20.000 pesstes l'any.

La casa era tota de pedra, i  tenia planta i dos pisos; els terres eren tots de fusta, menys l'entrada que era de terra i el paleta del poble ens la va emporlanar. Nosaltres ja coneixíem aquella casa, ja que hi havíem anat de campaments de Setmana Santa, amb la Secció Unitària de l'Agrupament Escolta Isidre LLussà. Aquells van ser els meus primers campaments on vaig fer la intendència i cuina amb la Rosina Oliveras. En Jordi encara havia d'anar a la mili i junt amb en Jordi Roca, portàven la Secció. La casa ja estava una mica condi-cionada. La cuina era gran; també hi havien uns lavabos col.lectius. Tot molt rústic, però per a nosaltres era suficient, per pasar-hi uns dies de diversió a la natura.

El primer que vàrem fer, va ser mobilitzar els companys i la família, per tal de netejar i endreçar la casa. Com no podria ser d'altra manera, ningú ens va fallar. Els meus pares Felipe i Inés, la meva sogra Pepita, el meu cunyat Manolo...El meu cosí Felipe que ens va ajudar amb la furgoneta d'on treballava per transportar material; en Ramon Garcia i en Carlos Carreras, com a llauner i fuster; el meu pare emblanquinant parets amb calç, La Maria Laverny i jo mateixa netejant. Sempre recordaré que les primeres llums que posàrem, van ser fetes per en Ramon i en Carlos... dos aplics de paret rústics i una lámpara amb cadenes i una roda de fusta amb varies bombetes... la vàrem penjar al rebedor de la casa. Un cop tot net, el següent pas va ser moblar-la. Les primeres lliteres les vàrem comprar a la casa "Flex". Les mantes, matalassos i coixins a la "Casa de las Mantas". Les taules del menjador, eren uns tableros d'aglomerat, recolzats sobre uns caballetes de fusta. Per seure uns troncs molt grossos i forts, feien de tamborets. Els estris de la cuina i menjador els comprarem als "Magatzems Capitolio" del carrer Pelayo i "Casa Mape" del carrer Blasco de Garay del Poble Sec. Els meus pares ens feren un petit prèstec per poder ajudar-nos a pagar tota aquella inversió, amb la nostra promesa de poder retornar aquella ajuda en el futur. 

Desprès de quasi dos anys de no escriure...

Desprès de quasi dos anys de no escriure en aquest bloc, avui dia 10 de maig de 2012 reinicio aquesta agradable tasca de recordar...

Hem decideixo a escriure en català, com era lògic que ho fes des de bon principi. No obstant, primer vaig fer-ho en castellà, seguint el consell de la meva professora d'informàtica, recomanació que va fer-me al.legant la seva pròpia experiència...

Abans de començar a redactar, voldria fer un parèntesi dedicat a un bon amic, en Ramon García Orriols...

No recordo exactament, en quin moment va entrar en Ramon a formar part del nostre agrupament... crec que podria haver estat en els inicis de la unitat rangers de l'agrupament Rabindranath Tagore, quant encara estàvem a la Parròquia de Sant Salvador.

En aquell moment, en Ramon ja deuria tenir 14 anys fets i treballava d'aprenent de lampista. Era un bon nano, noble de caràcter, overt i vergonyós al mateix temps. Tenia uns ulls negres profunds i unes pestanyes llargues i espeses, era simpàtic i li agradava molt fer bromes, també era molt treballador i estava sempre a punt de fer qualsevol feina que li encarreguessis, sobretot manual. En Ramon i en Carles Carreras que era fuster, per sempre més des d'aquells temps d'adolescents, han sigut amics.

Amb ells dos i les seves respectives dones, la Maria i l'Encarna hem mantingut fins aleshores una amistat que encara perdura. Des de la nostra primera casa de colònies a Tavertet i desprès a La Coromina de La Vall de Bianya, sempre ens hem reunit, ens han visitat i ens han ajudat amb el que han pogut. Sempre recordarem les seves visites puntuals cada estiu, on tots plegats recordàvem els vells temps passats, anant d'excursió, de campament, o decorant el cau.

Ara en Ramon ja no hi és físicament entre nosaltres, però la seva presència sempre estarà entre nosaltres, en el record, o en qualsevol moment del present i el futur, tal com diu en el seu recordatori...

Parlem de tu, però no pas amb pena,
Senzillament parlem de tu, de com ens vas deixar,
del sofriment lentissim que va anar marfonent-te,
de les teves coses parlem, i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves, del que
feies i deies i senties; de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre que no caldrà ni
que parlem de tu per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada que flueix
sense dir-ho ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol

T'estimem Ramon

Tavertet

Transcurría el año 1.971...


Ya nos habíamos casado y había nacido nuestra primera hija Núria. Jordi trabajaba de impresor en el taller familiar, junto a su padre y hermanos. No obstante, no era un trabajo con el que se sintiera identificado; su mundo laboral hubiera sido otro de haber podido estudiar en su adolescéncia, yo siempre he creido que su gran vocación ha sido la de ser maestro, pero en los tiempos de nuestra infancia, eran pocos niños los que tenían acceso a un bachillerato; las familias debido a la economía de la posguerra, cuando tenías 14 años, te colocaban de aprendíz de algún oficio. Las familias que gozaban de un cierto bienestar ya pensaban en que sus hijos estudiaran una carrera, pero eran las menos. En cuanto a las chicas, era aún más difícil ya que la cultura de aquellos tiempos, era procurar que fueran buenas amas de casa y poco más... alguna estudiaba bachillerato (muy pocas) o bien un comercio por tal de encontrar trabajo en alguna oficina.


Por tanto Jordi, no tuvo donde escoger. Lo importante para la familia era trabajar todos en el taller familiar.


Una vez casados, empezaron a rondarle por la cabeza, como cambiar su trabajo por otro relacionado con la docencia. Desde niño, el deporte formó parte de su vida, balonmano, basquet, tenis de mesa y sobre todo el atletismo (fué campeón de Catalunya de 5.000 m. y ganó una Jean Bouin en categoría junior). En el deporte vió una salida a sus aspiraciones de cambio de vida laboral. Le contrataron como entrenador de balon-mano en la Escuela Patmos; como profesor de gimnasia en la Escuela San Juan de la Cruz (hace años desaparecida); como entrenador de basquet femenino en Las Dominicas de Horta, Sabastidas y San Ramón Nonato y por último como profesor de gimnasia durante un curso en Padre Mañanet de Les Corts.


En aquel tiempo no se exigia titulación específica para ejercer en materia de gimnasia, únicamente era requisito indispensable, participar en unos campamentos que organizaba Falange Española, (entidad responsable de esta asignatura), y en el que se preparaban a jovenes para impartir dichas clases. Jordi por razones que ahora no vienen al caso , decidió que no quería participar en aquellos cursos. Por tanto dejó aquel trabajo (por cierto muy bien remunerado).


A través del paso de los años y siendo realistas, hemos pensado muchas veces que a lo mejor fué una oportunidad desperdiciada, ya que conocemos a gente de aquella época, que hicieron aquellos campamentos y durante toda su vida, han tenido su puesto de trabajo asegurado en un Instituto.


Por otra parte, de haber seguido en aquel trabajo, quizà nuestra vida familiar hubiera sido otra, nunca se sabe donde está lo mejor para cada uno.



Al dedicarse a dar clases de deporte en las citadas escuelas, ocurría que durante el verano disfrutaba de un par de meses de vacaciones.